Jose Luis Tonda és un dels pocs rellotgers que queden en actiu al territori. Està al capdavant de la joieria Tonda d’Amposta juntament amb el seu germà Manel, i les seues dos parelles treballen en l’atenció al públic de la botiga. És un negoci familiar. De fet, ells dos són la quarta generació que s’hi dedica. “El meu pare va ser el meu mentor. Ell venia d’Alacant però va fer cap a Amposta de molt jovenet. Aquí va fer-hi les arrels. Va conèixer a ma mare, que també venia de família de joiers, i van fundar Tonda a l’any 81”, explica l’artesà.
Amb quinze o setze anys, Tonda va veure que no volia estudiar més, sinó que volia aprendre un ofici. Va triar el que li quedava més a prop. Observava el seu pare mentre arreglava els rellotges, el mirava i n’aprenia amb l’anar fent i l’experiència mateixa. “Mons pares acabaven d’obrir el negoci. Llavors era més fàcil per als empresaris agafar aprenents, la majoria dels meus amics van començar fent això, anant als tallers per aprendre”. Va començar agranant i netejant els vidres i, a mesura que ell aprenia a fer de rellotger, el negoci també creixia. “A mon pare el coneixia tothom perquè era un gran reparador i la gent el buscava molt, es valorava el que feia”.
Tonda treballa en un taller menut just al costat de la botiga, que hi comunica. En un aparador hi ha tot de despertadors amb les agulletes en marxa, funcionant. Hi ha escampats rellotges per arreglar i d’altres ja reparats, dins de sobres blancs amb el nom dels propietaris, preparats perquè els vinguen a buscar. La majoria dels clients que els porten volen reparacions senzilles de rellotges petits o de polsera, canvis de peces o posades a punt. “De vegades, de tant en tant, ens n’arriba algun de molt antic, algun rellotge de butxaca del iaio. No fa gaire ens va venir un noi que va trobar un rellotge de son iaio pel calaix i tenia el goig de recuperar-lo. Hi ha el factor del valor sentimental“. Tot i que cada vegada ho fa menys pel cost, les hores i la falta de gent que els vulgue mantenir, també es desplaça per reparar rellotges de peu o de paret, peces valuoses però poc tingudes en compte per les noves generacions.
En una taula elevada i amb l’ajuda de tot tipus d’eines i una lent que engrandix només un punt específic del que es mira, Tonda posa a hora centenars de rellotges cada any. A la vora hi té un receptor de la senyal de l’estació alemanya DCF77, situada a prop de Frankfurt, que es fa servir a la major part d’Europa per ajustar l’hora exacta dels rellotges. La pulcritud i l’atenció als detalls són clau per treballar a una escala tan petita, i l’atenció que s’ha de destinar a la manipulació d’un sistema tan precís obliga el rellotger a estar pendent només d’allò que està fent. És, potser, una manera de meditació, de concentrar-se fins al màxim en el moment present per mirar de fer la faena el millor possible. Per estrany que semble, posar estos petits objectes a punt fa que el temps es torne lent i el posa en valor.