L’Espai Dones va ser el punt de trobada de la marxa exploratòria celebrada a Amposta el passat 9 d’abril. L’acte, organitzat per l’ERA, Comunalitat d’Amposta i l’Ateneu Cooperatiu Terres de l’Ebre, estava programat per recórrer espais concrets de la ciutat i determinar quins punts són segurs o no per a les dones. És a dir, es volia comprovar fins a quin punt l’urbanisme no té en compte la perspectiva de gènere, l’accessibilitat o el descans, tot i que la marxa també pretenia posar en valor els espais atractius i funcionals. L’activitat va ser dinamitzada per l’estudi d’arquitectura, urbanisme i disseny Arjub, i Microveus, una empresa que potencia els processos participatius i ciutadans.
“Les marxes exploratòries no dixen de ser una metodologia d’anàlisi de l’espai públic”, conta Anna Castellà, integrant d’Arjub. Van sorgir al Canadà a finals del segle passat, quan les dones van començar a organitzar-se per detectar on no se sentien segures. “El que feien era caminar en grup, unes 10 o 15 persones, i miraven què es podia millorar. Esta pràctica s’ha anat estenent i avui en dia ja es parla de l’urbanisme amb perspectiva de gènere, que sembla abstracte, però que al final mostra que les ciutats estan pensades per homes. S’ha posat tot l’èmfasi en la productivitat, en tot allò que té a veure amb la remuneració. En canvi, les activitats que han anat a càrrec de les dones mai han sigut una prioritat a l’hora de dissenyar ciutats”.
Això es traduïx en carrers on els vehicles són els protagonistes, voreres estretes i amb accessibilitat nul·la per a persones en cadires de rodes o que transporten cotxets amb bebès, o carros de la compra, fins i tot. No només a Amposta, sinó que a municipis de tot el món hi ha mancances com espais públics i gratuïts on descansar, hidratar-se o socialitzar. A més, dividir les ciutats per zones (la comercial, l’esportiva, la cultural…) fa que els equipaments estiguen allunyats els uns dels altres. “Ara es parla molt de la ciutat dels 5 minuts, on se suposa que a cada barri hi hauria d’haver equipaments bàsics mesclats, no tan separats, i on ha de costar poc temps arribar d’un lloc a l’altre”, mostra Castellà.
Abans de l’inici de la marxa, les dones que hi participen responen una enquesta i marquen amb gomets els llocs on se senten segures i els que no. Recentment, s’han denunciat agressions sexuals a la zona esportiva, i la majoria la marquen amb una senyal roja. En destaquen la manca d’il·luminació i l’aïllament, ja que queda molt lluny del nucli i hi ha pocs habitatges. Mentre dura la marxa, els ulls es van acostumants als elements que les dones han incorporat al seu dia a dia. Van parant, comentant, explicant, i l’exercici de parar atenció a allò a que estan acostumades, és difícil però reconfortant.
Hi ha espais que detecten totes alhora com a llocs on no se senten segures. Pàrquings, carrerons, punts cecs, escales cobertes. De fet, apunten que durant el dia se senten còmodes passejant per carrers que eviten a la nit. A banda de la posada en comú d’idees i observacions, la germanor que es crea quan caminen juntes els ajuda a posar-se en la pell de l’altra, i intercanvien sensacions. La marxa no només marcarà els punts a millorar, sinó que els donarà un altre punt de vista sobre què significa ser dona en una ciutat del present.