A la Ràpita tot es marró des d’ahir. Els carrers, els baixos de les façanes, l’interior de les plantes baixes i el mar. Al port, les barques descansen rodejades d’una aigua que sembla xocolata, i el Museu de la Mar de l’Ebre acumula centímetres de fang que t’enfonsa si el xafes. Els veïns de tots els pobles afectats pels aiguats parlen d’este fang, de la dificultat que tenen perquè marxe, de com es queda atrapat a les manises i el paviment. Per això els veïns del barri mariner del Xicago, avui ben de matí, s’han equipat amb calçat de muntanya o katiuskes, s’han reunit i s’han posat a treballar.




Ahir, la borrasca Alice va sorprendre el poble mentre celebrava la festa d’Orígens. Moltes decoracions encara estan penjades a les finestres i a les entrades dels habitatges rapitencs. Els veïns les arropleguen a la vegada que intenten dixar el carrer net. A l’interior del pavelló firal, desenes de persones escombren l’aigua per fer-la sortir per alguna de les dues entrades. A les grades hi descansen les restes de la festa d’ahir: menjar, cassoles i estris que es van haver d’abandonar quan l’alarma va arribar als mòbils dels habitants de la zona. Ara, a la llum del dia, el barri sencer es mobilitza per treure el fang i l’aigua dels carrers amb l’ajuda dels Bombers, que ruixen amb mànegues i drenen els baixos, soterranis i pàrquings que han quedat negats.





A la placeta d’Orígens, la gossa de Marc Ginovart descansa després d’una nit d’intranquil·litat. En veure casa seua plena d’aigua va escapar-se. Ara dorm rodejada de les pertinences dels seus amos, que viuen en una planta baixa i no paren de treure matalassos inflats per l’aigua, roba, mobles bufats i tot d’objectes ja difícils de reconèixer. Ho agrupen tot en bosses alhora que fan un inventari per tenir clar què han perdut i què han pogut conservar. Després de la faenada i l’esforç físic vindrà el moment de reclamar a les assegurances i començar amb la burocràcia.


A Santa Bàrbara hi ha veïns que trauen aigua de casa seua des d’ahir a la tarda. Hi ha dos carrers, a banda i banda del barranc, on els veïns ja saben què passarà quan comença a ploure sense aturador. “Fa quinze dies ja estàvem igual, però com esta vegada no ho havíem vist mai, mai ens havia entrat l’aigua fins a dins de tot”, explica Alexa. És una les filles de Patri Losada, propietària de la perruqueria situada sota el domicili familiar. Ella i la seua germana Patri porten ajudant sa mare des d’ahir, quan, amb el cap tret pel balcó, van veure el carrer convertit en un riu. “Quan vam baixar ahir per primera vegada ens vam trobar muntanyes de fang. Va ploure des de les sis de la tarda fins a les dotze de la nit, i llavors va ser quan vam baixar per començar a netejar. Vam estar més d’una hora intentant llevar el més gros i avui aquí seguim. Este fang costa moltíssim de fer marxar”. Els seus veïns fan igual que elles, resignats. Expulsen les restes dels aiguats amb estris de casa i netegen amb mànegues el que ha quedat tacat però encara es podrà aprofitar.






Carrer amunt, el col·leccionista Àngel Fibla i la seua neta també intenten dixar-ho tot a lloc. El seu magatzem és ple de petites col·leccions, i destaquen les seixanta motocicletes Derbi que hi té repartides pels racons. La meitat, més o menys, han quedat a bon recer perquè els baixos fan pendent i l’aigua no hi ha acabat d’entrar. Les que tenia a prop de la porta, però, ara descansen al carrer perquè necessiten que les revise i les netege. “L’any 2000 va venir una barrancada molt forta, molt. Després n’han vingut una o dos més, però cap com esta. Esta vegada ho ha superat tot, aquí teníem quasi mig metre d’aigua. Ho he esborrat de la paret, però ha quedat la marca. I si no fos pel fang, rai, que l’aigua tal i com entra, surt. Però si dixes assecar este fang, s’enganxa per tot arreu”, avisa Fibla. Alguns veïns tenen planxes de diferents materials instal·lades davant les portes per intentar que l’aigua no entre, que els faci de barrera. Però la majoria han comprovat que no funcionen i conclouen que, quan l’aigua baixa a estes velocitats, només se la pot dixar passar.
Sebastián Verge, de vuitant-vuit anys, està plantat davant de la Masada de l’Alto, que data del segle XVIII. Observa que una part important del paviment ha quedat arrencada. Diu que una barrancada com esta no se l’hauria pogut esperar mai.








L’entrada a Godall està plena de camions de Bombers i vehicles d’emergències que arriben i surten. És també el poble on els estralls són més visibles, amb carrers aixecats, plens de malesa i pedres provinents dels barrancs i dels despreniments que s’han anat fent. Fa l’efecte que tothom està al carrer. Hi ha gent allà on se mire, grups que carreguen brossa a les carretes, tractors que feinegen, periodistes preparats davant les càmeres, esperant a fer la connexió en directe.







Blanca Ballester espera que els Bombers tornen a passar pel Bar la Plaça, que regenta, perquè la informen de quins passos ha de donar a nivell administratiu. Els danys que presenta el seu local són evidents i, a més, n’hi ha un que no va fer l’aigua directament: un forat en una de les parets a base de cops d’extintor. No li va quedar una altra alternativa. Explica que ahir, cap a les set de la tarda, l’aigua els va sorprendre a ella i la seua clientela. La pressió va trencar els vidres de la porta que estava tancada. No hi ha cap altra sortida. “Jo aquí dins no ho veia clar i hi tenia gent gran, no em podia arriscar. Vam haver de fer el forat a la paret, que dona a les escales del meu llogater. Les tres primeres escales ni es veien. Vaig dir, anem cap amunt i ja donaré les explicacions que calguen després”, recorda Ballester. “A mi, la gent gran d’este poble sempre m’ha dit que quan l’aigua baixa neta és aigua de carrer, però quan baixa bruta, és aigua de barranc. I des del primer moment vaig veure que era tot marró”.




Amb la campanya de l’oliva a punt d’arrencar, la Cooperativa Agrícola de Godall s’ha inundat. Tant les oficines com la nau han quedat fangoses i el material s’ha escampat per la força de l’aigua. Esta és una altra de les preocupacions grosses dels afectats, de quina manera els camps podran tolerar tants litres de pluja. La imatge d’oliveres, horts i tarongers negats és recurrent des d’aquí fins a Alcanar.




A Alcanar Platja, un altre dels punts calents quan baixen els barrancs, molts murs han quedat destrossats. A l’N-340, la policia regula el pas dels vehicles en alguns indrets amb muntanyes de terra, fang i pedres. Al Càmping Alfacs, el terreny ha quedat malmès i uns quants cotxes i caravanes han baixat gairebé fins al mar. Una estampa que ja comença a ser tradició en una zona sempre castigada per les pluges, on la temperatura del nivell del mar no fa més que pujar i servix d’aliment a fenòmens imprevisibles com l’Alice, que dixa, un cop més, el territori en alerta permanent.



