per Núria Sorribes Cerdà
No fa gaire, després d’uns dies més relaxats a nivell laboral, vaig fer una formació sobre detecció i sensibilització de violències masclistes i lgtbifòbiques en espais d’oci, adreçada a la ciutadania. Hi havia una cinquantena de persones de totes les edats que en una hora i mitja es van veure reduïdes a vora una trentena.
Vaig explicar el mateix de sempre i que entenc que és la clau de tot perquè si no comprenem l’origen no podem saber de què parlem: el sistema sexe-gènere, com funcionen els mandats del gènere, l’educació sexista… Amb aquest discurs potent vaig aconseguir que durant els primers deu minuts algunes de les assistents marxessin de la sala. Per un moment va aparèixer la impostora que porto dins per aconseguir debilitar-me però, com ja ens coneixem, el sabotatge li va durar poca estona.
Aquests noranta minuts van estar carregats d’alguns discursos misògins i profundament egoistes. No puc culpar les persones que els defensaven perquè són víctimes d’un sistema que ens ha inculcat unes creences nefastes amb calçador. Però allò més admirable és que ho hagi aconseguit posant-nos en contra unes de les altres (sobretot entre dones).
Estic acostumada a aquests tipus d’arguments però de vegades em sento cansada d’haver de donar resposta sempre als mateixos comentaris perquè quan me’n llencen un d’incendiari estic més del doble de temps intentant “apagar el foc” i això, de vegades, m’esgota física i mentalment. En el fons està bé. Després torno amb més força que abans.
Costa no viure envoltada de contradiccions, però la lluita feminista, com gran part de les lluites, és àrdua. Canviar els patrons i perdre privilegis per fer del món un lloc més just no és fàcil d’assumir (sobretot si els gaudeixes plenament), però cal seguir lluitant per defensar el més elemental dels drets humans: la igualtat real i efectiva entre les persones.
Pot ser sí que el feminisme és cansat, però ho és més viure envoltada de discriminació.