El conflicte ha dixat 31.000 soldats morts i no es preveu el final de la guerra
Olga Grinic va arribar a Tortosa procedent d’Ucraïna amb 8 anys. Hi va viure fins que va decidir que se’n tornava, enyorada de la seua terra. Va començar a estudiar a través de la Universitat Oberta de Catalunya, i així va poder instal·lar-se a Lviv, la ciutat més important de l’oest del país, a prop de la frontera polonesa. Tenia pensat tornar a Tortosa de tant en tant, on encara viuen sons pares, però l’esclat de la guerra ara fa dos anys li va canviar qualsevol plantejament que pogués tenir a la ment. El 24 de febrer del 2022, Rússia va atacar Ucraïna i va començar així un conflicte que porta dos anys ben viu.
En un primer moment, Grinic va explicar a A Prop que ella i la seua família vivien en una casa amb soterrani. El van habilitar per protegir-se de possibles bombardejos, sobretot a les nits. Van crear una espècie de segona vivenda soterrada amb matalassos, coixins i mantes. Protegir els seus nebots era la prioritat de la família, així que van marxar amb les seues mares cap a Polònia per mirar d’arribar a Tortosa. Ho van aconseguir. “La meva germana i els seus fills, igual que ma cunyada amb les filles, es van quedar uns mesos a Polònia, però van tornar a Ucraïna. Es fa difícil viure fora de casa, se’t paralitza la vida i no saps com és millor actuar, però si penses en el futur dels fills veus que ells necessiten estabilitat”, conta Grinic. Per evitar que els nens tinguessen una vida itinerant, van decidir fer el camí invers i tornar a casa perquè poguessen tornar a l’escola i fer una vida, dins del possible, semblant a la normalitat que coneixien.
La situació geogràfica de Lviv va fer que els veïns no haguessen de conviure amb les bombes i els atacs durant les primeres setmanes. “De seguida la situació va canviar, hem tingut bastants bombardejos, realment ja n’he perdut el compte. Tot i que recordo molt bé el primer cop que vaig sentir com detonava un missil, van tremolar les parets i les finestres de casa, fins i tot el llit on dormia. Després d’això és quan realment comprens què és la guerra i que no hi ha cap lloc segur al 100%. Entens que la vida ha canviat”.
Olga Grinic vol ser psicòloga. Els anys de guerra li han impedit seguir la carrera tal i com tenia planejat. “Encara estic estudiant perquè no tinc gaire temps lliure per dedicar a l’estudi i, a més, vaig perdre’m un semestre el primer mig any de la guerra. Vaig decidir no cursar aquell semestre, es feia difícil concentrar-se. L’hivern del 2022-2023 va se molt dur a causa dels atacs a les centrals elèctriques, podíem passar 8 hores sense llum. Després van normalitzar un horari d’aturades planificades per controlar una mica els nivells d’energia, i vam passar a tenir un horari d’aturades cada 4 hores”. Tot i les traves per viure com ho feien abans, Grinic destaca que a la seua zona “tot funciona, tots treballen, estan oberts els supermercats, botigues, centres comercials, bars, col·legis, universitats… Intentem organitzar esdeveniments benèfics, com ara concerts, per recaptar diners per comprar coses necessàries per a l’exèrcit i, a la vegada, poder distreure’ns una mica psicològicament, fet molt necessari per poder seguir avant, agafar forces i energies per seguir lluitant. Però clar, estiguis on estiguis, ja sigui al supermercat fent la compra, a un concert o a casa, en qualsevol moment pot sonar l’alarma d’amenaça aèria, i tot canvia, tot tanca i tothom ha d’anar a amagar-se per protegir la seva vida”.
Olga ha perdut el seu millor amic a causa de la guerra. Només tenia 28 anys i estava al front en qualitat de metge. Se’n va a dormir cada nit pendent del mòbil, de si hi ha indicadors d’un bombardeig. “Si es així, ja et mentalitzes que sonarà l’alarma a la nit, t’hauràs d’aixecar i amagar. Tot i que entens que, si el missil va directe a casa teva, no et salvaràs. Si només cauen fragments d’algun missil derivat per els forces antiaèries encara et pots salvar. Al començament de la guerra, tothom pensava ‘a mi no em tocarà, el missil no caurà just damunt de casa meva’. La pràctica ha demostrat que pot passar qualsevol cosa”.
La situació actual del conflicte és d’estancament, en el que molts experts anomenen una guerra de desgast. Els soldats ucraïnesos no són prous i els falten recursos de tota mena, sobretot d’artilleria. Fa uns dies, les forces russes van prendre la ciutat d’Avdíivka i el president Volodímir Zelenski va xifrar ahir el nombre de soldats morts des de l’inici del conflicte: 31.000. Les ajudes externes no acaben d’arribar, sobretot per part dels Estats Units, que va prometre una inversió de 61.000 milions de dòlars, de moment bloquejada pels republicans. A més, les eleccions estatunidenques del pròxim novembre podrien tornar a portar Donald Trump a la Casa Blanca, que manté una bona relació amb Vladímir Putin. “L’estat psicològic de la població es difícil, perquè la tensió és molt esgotadora. Va a dies, un dia et sents ple de forces i un altre només veus tot el negatiu. Però just en el moment en que estàs més enfonsat, traus forces per seguir avant, entens que si et rendeixes et faràs mal no només a tu, sinó a tots els teus propers. A causa d’aquesta preocupació i ansietat constant hi ha un flux d’emocions, més nerviosisme per fets a que abans no donaries importància. Les emociones positives també són més fortes. Tot el que una persona pugui sentir es magnifica”.
Ella està convençuda que la guerra acabarà amb la victòria del seu país. Mentrestant no arriba el final, seguix immersa en ajudar els veïns, els soldats del front, en recollir fons per a armament, roba per als joves combatents… “Seguirem treballant i fent tot el que està a les nostres mans. Només de manera conjunta, tant dins del país com amb l’ajuda d’altres països, serem capaços de sobreviure”.