Entrada 1
Quan vaig arribar aquí, a Amsterdam, fa ben bé 6 anys i mig, no creia que dues hores de vol significarien aquest buit.
Al novembre vaig intentar escriure un conte, una història sobre un peix platejat que trobava una manera de viure fora de l’aigua. La idea em rondava el cap des de feia setmanes, però mai no trobava el temps, el silenci, l’espera, la paciència que l’escriptura demana. Quan per fi vaig asseure’m davant la llibreta dels contes i les històries que comencen, no vaig poder passar del segon paràgraf. Em costava trobar el vocabulari que sabia que existia. La precisió lèxica que admiro dels escriptors i escriptores que m’agraden. Havia oblidat la paraula espina. No aconseguia trobar-la. Em vaig veure a mi, obrint una pàgina de Google i teclejant: “com es diu l’os d’un peix”. “Espina”, em retornava la pantalla. És clar. És clar que es diu espina. En qualsevol altre moment de la meua vida no hagués prestat atenció a aquest oblit momentani, a aquest lapsus, a aquest buit en la memòria immediata. “No passa res, li passa a tothom”, m’hagués dit. I hagués seguit escrivint el meu conte sobre un peix que viu fora de l’aigua, i que es trenca una espina i que ha d’anar al metge dels animals de fora de l’aigua. Per mi, però, va ser un signe. Una senyal. Vaig sentir com si la meua llengua petita s’escapés de mi. Com si els anys que duc vivint lluny d’ella haguessin aconseguit crear una esquerda minúscula dins meu i per allà haguessin anat marxat, sense que me n’adonés, frases, paraules, síl·labes.
El desarrelament opera d’una manera molt complexa. És difícil descriure’l des de dins. El desarrelament es fa evident en els buits, el desarrelament crea absències. Per això és difícil narrar-lo, explicar-lo, fins i tot adonar-te que l’estàs vivint mentre l’estàs vivint: com es narra el procés de buidatge, si és tan lent que no fa escarafalls? Com s’explica que un lloc que abans estava ple, ara no és que estigui buit, però està una miqueta menys ple? No saps ben bé què, però hi manca alguna cosa. No saps ben bé quins i quants, però hi ha records, paraules, olors que han marxat. La filosofa Simone Weil l’explica en el seu llibre L’Enracinement, prélude à une déclaration des devoirs envers l’être humain de 1949. Per ella, el desarrelament és una ferida, un malestar, un dolor que aconsegueix arribar als racons més íntims de l’ésser humà; una malaltia de l’ànima. Weil creia que l’allunyament físic i espiritual amb els nostres llocs, amb les nostres històries, amb les nostres comunitats – i tot el que això suposa: deixar de parlar les nostres llengües, deixar de veure els nostres paisatges, deixar de reconèixer-nos en l’altre – destrossa la vida humana perquè ens deixa sense energia, sense alegria, sense esperança.
Començo aquí i així, doncs, una espècie de diari de (des)arrelament, per tornar-me a arrelar. Un intent d’escriure i descriure els buits, d’invocar la meua llengua per fixar-la en mi, per evitar que rellisqui, a poc a poc, de dins meu. Per aconseguir retenir-la en els meus músculs, en el meu cos i mantenir-la, així, en la meua ment. Per recordar-la i que se recordi, dia a dia, lletra a lletra, paraula a paraula. Espina a espina.