Abans de començar, m’agradaria comentar que este article l’he escrit amb lo dialecte tortosí. A l’estar encara orfes d’una normalització lingüística del tortosí que estigue actualitzada i adaptada al nostre context sociocultural, demano perdó d’un inici per si es reprodueixen “faltes” que puguen ferir sensibilitats.
Som i existim a través del cos: mos sentim, comuniquem, percebem, pensem i desitgem gràcies al conjunt d’òrgans corporis. Som un sac de mals que acumulen constipats, dolors de lumbars, angines, diarrees i estrenyiments, rascades, ferides, repels i algun que altre pèl enquistat. Però també som un cabàs de sensacions, algunes properes a l’èxtasi i d’altres senzillament reconfortants com ara prendre’t un cafè a la terrassa un matí de vacances. Sensacions que mos connecten amb l’entorn però que també mos generen emocions, aparentment vinculades a l’acció de sentir, però que moltes vegades provenen, i alhora s’anul·len, del mateix fet del pensar. La capacitat racional de l’ésser humà que mos fa únics com a espècie és una arma de doble tall que mos fa ser lliures i alhora esclaus, de natros mateixos i del nostre voltant, allà on mos relacionem amb l’esfera social (a qui no li han jugat una mala passada els nervis, per exemple).
Si alguna cosa és lo cos, esta es ser la nostra identitat: som el nostre cos. No només en termes fisiològics i tangibles, sinó també en condicions escèptiques, antropològiques i subjectives; és a dir, som tot allò que se veu, o que deixem que se vegi, però també tot allò que roman ocult a dins nostre, i que només natros mateixos coneixem. Tot allò que mos passa pel cap en un moment o un altre i que mos fa, o no, accionar. Fer un pas endavant determinarà el camí de la següent, i d’esta manera, en la successió d’encerts i ensopecs, de passes que mos guiaran cap a un lloc o cap a un altre, anirem escrivint la nostra biografia.
Per tant, si el cos mos dona algo més que músculs, ossos, pèls o llavis, com ara el tindre equilibri, memòria, control, racionalitat, o la percepció d’un mateix, entre moltes d’altres capacitats, podríem dir que és més que una substància orgànica i biològica. Un exemple molt clar, que denota que el cos és molt més que la seua forma perceptible, és la parla. I aquí no estem parlant de la parla entesa com a la capacitat de poder generar un so gràcies a la vibració de les nostres cordes vocals, sinó que mos referim a la cosmovisió que creem a partir del llenguatge, i que mos ajuda a entendre el món i a relacionar-nos, i per si mateix, a viure en societat.
Les relacions abstractes que generem amb els objectes que mos envolten, i el significat que els hi donem, són els fets que mos ajuden a ser i a sentir-nos part de l’engranatge de la comunitat. Com parlem, què diem i amb qui mos comuniquem mos defineixen com a les persones que som, i alhora, com a la persona es vista i interpretada pels altres.
Però, quina relació té això de la parla amb la idea de “cos polític”?
Hannah Arendt, una de les pensadores més influents del segle passat, va defensar que el cos és un producte social ja que s’ha construït i constituït a partir de les relacions socials que l’han envoltat i que l’envolten. Tot allò que mos ha passat durant la nostra vida mos condiciona i mos dona forma. Per tant, com que som un producte social, se pot afirmar també que el cos és un element pròpiament polític, entenent – amb més o menys certesa – allò polític com a allò subjecte a crítica i a opinió pública, des d’una perspectiva, unidireccional, rígida, i en si mateixa, classicista. És a dir, “allò polític” se pot entendre com lo producte que crea un sistema governamental – el que se diria el bé comú –, o la conseqüència de viure en societat. I el cos com a element polític vol dir que este també ha estat configurat i adaptat per a entrar dins dels paràmetres de l’anomenat bé comú. Des de que naixem que se mos inculquen un seguit de normes i lleis que hem de complir per a poder ser persones funcionals i pràctiques. “no crides”; “no jugues en la pilota dins de casa”; “no molestes a la gent gran”. “mostra respecte”. “menja’t tota la verdura”; “estudia per a poder treballar”; “treballa, treballa, treballa”; “no senyales”; “has de tindre la casa neta”; “sigues responsable”; “participa en l’elecció electoral i ves a votar”; “estigues content”, etcètera.
Sense entrar en els detalls del pes que encara té la moral judeo-cristiana a la nostra societat, ni de com les elits mos han fet creure en una falsa democràcia quan encara vivim sota un sistema neo-feudal, ni de com la implantació d’un bé comú és un altre instrument per tindre’ns controlats, tranquils i sense fer soroll, etc. Allò que si que és important de comentar és que, avui dia, generalment, tothom sap que no hi ha una manera òptima i perfecta de fer les coses. Cadascú fa estes coses a la seua manera. Cadascú és d’una manera diversa. Cada cos és divers a la seua manera. I el respecte és l’única manera.
Despolititzar el cos vol dir entendre quina és la nostra manera de fer, o dit d’una altra manera, entendre qui som, o qui volem arribar a ser. Despolititzar el cos vol dir prendre consciència del poder que tenim com a individus; del poder que tens com a persona. Despolititzar el cos vol dir aprendre a ser crítics i reflexius, i a no deixar-se alienar per factors externs, com ara pels mitjans de comunicació, les sentències legislatives, o els discursos dels dirigents, o pel que dirà la veïna del costat. Despolititzar el cos també vol dir no caure a la trampa de la dependència i del sedentarisme; potser hauríem d’aprendre a poder dir que no a l’smartphone d’última edició o saber renunciar, en algun moment, si mos sobresaturem, a una faena i entrar a l’atur, descansar i així, poder mirar-ho tot d’una altra perspectiva.
Despolititzar el cos vol dir afirmar la nostra pròpia escala de valors i, sense tolerar ni reproduir actituds masclistes, misògines, racistes, homofòbiques, o d’altres que atempten sobre la integritat i el benestar d’una altra persona, ser qui volem ser.
Necessitem tornar al cos i habitar-lo des de l’autonomia del jo. I encara més a dia d’avui, ja que tenint com a escenari contextual una distòpia de l’afecte, marcat per una política mediàtica de l’odi, per un sistema d’herència jeràrquica i classista, per unes dinàmiques socials basades en l’entreteniment i la competitivitat, i per una creixent individualització alienadora, tant amb l’entorn, com amb la pròpia persona. La necessitat de retornar al cos com a refugi és imminent. Un refugi que és casa i alhora resiliència, on mos puguem parlar des de la tendresa i l’afecte sense perdre de vista la flama de la revolució. Un cos empoderat i alhora fràgil i vulnerable.
