TOTES LES NOTÍCIES DEL TERRITORI

Cròniques festives (IV)

Terra banyada i forces estranyes

Ahir va ploure i es van suspendre les proves de la pista tortosina, un seguit de petits jocs que es fan sempre al passeig de la vora del riu. L’aiguat, que va anar seguit de pedra, va agafar tothom allà, fent impossible que la tarda avancés com s’havia planejat. A la nit es van fer el correfoc i els concerts eufòrics, dels quals no vos puc parlar honestament, ja que estava fent una molt necessària becaina, agafant energia de cara a la nit.

Això seria la crònica d’ahir.

Durant la tarda i la nit ja havia estat pensant que no hi havia contingut per a la crònica d’avui, fet al qual he continuat donant-li voltes en despertar. La primera de les dos opcions que tens és la d’omplir-ho de palla, reutilitzant contingut. Un reciclatge com a tal, com podem llegir a la gran majoria d’articles de periodisme esportiu digital —pista: on hi hauria l’autoria hi diuRedacció”—, per a posar un exemple, només pot ser un exercici de mediocritat. I a vegades ja val, eh. La recerca contínua de l’excel·lència és esgotadora, i qualsevol resultat que no consideres a l’altura d’allò que buscaves t’afona molt més que si des del primer moment busques un producte de simple informació decorada.

L’altra via és la divagatòria. Dins d’aquesta escola hi ha tants resultats possibles com persones diferents que hi ha al món —infinits, a efectes pràctics— i, a banda d’arriscar-te a què la forma i el contingut no tingue motiu de ser —quant llegim que no s’hauria d’escriure? I quant es diu que hauria pogut ser estalviat?—, també t’exposes a perdre al lector en excursions mentals que creus molt fàcils de seguir. Cal dur a terme un exercici de desdoblament —autor-lector— continu, comprovant que el balanç és adequat mentre avances sobre el prim fil d’expressar coses més íntimes que les que compartiries en un escrit normal. Hi ha molt hippie yuppie al món de la faràndula —que és d’on vinc—, i no m’entretindré en això, però a no ser que sigues algú que domina l’ofici —i el pots veure i tractar només com això, un ofici—, el component de “veritat” és indispensable per tal que qui et llegeix hi pugue connectar, encara que sigue mínimament. Jo, com a lector, ho tinc claríssim: si esperes que te llegixque, he de creure que cada lletra t’ha sortit d’algun lloc més que del cap i que cada punt està posat pel teu ritme interior, el mateix que marca quan parles, quan calles o quan te mous. Com podreu haver conclòs, avui m’he decantat per la divagació.

Quan feia la pura transmissió d’informació del paràgraf inicial, amb la pedregada, m’he deixat un detall, i és que el sol no va deixar de vore’s entre els núvols, deixant una estampa preciosa. No vaig vore cap bruixa pentinant-se, però posats a suspendre proves, més val que sigue a canvi de què la llum del sol brille sobre els carrers mullats, de què tot el que puguem sentir estigue acompanyat del so continu i relaxant de l’aigua descendent i que l’olor que domina per damunt de tota la resta sigue la de la terra banyada. Pot llegir-se com a recurs poètic, però ve a ser solament el fet d’observar —amb ulls, orelles i nas— un espectacle improgramable: l’espectacle de la natura.

I és que el món va molt més d’energies i conceptes hippies del que podríem creure d’entrada, i fa molt el peu amb el qual t’aixeques o la primera cançó que sona quan arribes a una festa. T’avisen de com t’anirà el dia, de si pots anar simplement a abraçar-lo o de si t’hauràs d’esforçar per a passar-t’ho bé —quin concepte, eh—. Segurament, els fets mateixos com a tals —el peu, la cançó— tenen menys importància del que puguem pensar, però subconscientment mos dominen, i més val tenir-los presents. Potser va ser la dormideta feta durant els concerts —des d’aquí, sinceres disculpes—el què va fer que l’ambient que vaig notar en arribar al concili de savis reunit primer a la vora del riu i després al parc va ser molt diferent —millor— que el del dia anterior. O el peu d’aixecar-me o la primera cançó que vaig enganxar de la sempre impecable Maria Rosa me van fer entendre que aquella nit estaria bé, ben acompanyat, sense la necessitat d’anar de banda a banda buscant un espai on sentir-me còmode, ja que a tot lloc que hi fos, ho estaria; i així va ser.

És una sensació magnífica, la d’estar tranquil i còmode. Tot importa una mica menys i veus que avui no cal anar a parlar amb segons qui, que el món fa la seua i, si toca, ja vos acabareu trobant, que quan et diuen guapo o que els ha agradat la brometa que has fet pots riure i somriure, i ja està, sense haver-te d’espolsar els compliments de sobre, que no passa res. Són els dies que t’ensenya com de present està la temor en el nostre dia a dia, i que moltes coses que no fem o no diem segurament no tenen un sentit de no fer-se o de no dir-se, més enllà del fet que no ens atrevim. I el que es queda al nostre cap no serveix de res. Evidentment que es pot ficar la pota en qualsevol moment, però no va una mica d’això, la cosa?

De cara al final d’una novel·leta preciosa que he tingut l’encert d’acabar tot just abans d’escriure la crònica —potser així s’explica tot això d’aquí a dalt— hi ha una conversa transcendental on la protagonista conclou que la vida és com una gran competició que, per motius que se’ns escapen, mai podrem guanyar. L’autora li diu «tour de France», i ho remata així: «però precisament per això n’hem d’intentar guanyar totes les etapes. Si ho penses, llavors no tens la pressió d’haver de guanyar (et van desqualificar en néixer), i en canvi, tens un temps indeterminat per intentar passar-t’ho bé i fer un paper el més digne possible.»

Així que, benvolguts penyistes, intenteu guanyar les vostres proves sabent que, segurament, no guanyareu el circuit, abraceu el preciós però ridícul sentit de tot això que fem tots tothora i, sobretot, feu bondat.

PD: Fent-me cas, me’n vaig a provar paelles.

Facebook
WhatsApp
Twitter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

També et podria interessar...

Copyright © 2020 APROPEBRE | Designed by IPM Projects