Grans ments, el tongo de la corda i un sever esclafament per carros
Deixant de banda el fet que programar un vermut electrònic el primer dia de festes, a primera hora, descartant qualsevol intent de transició dolça entre els tranquils —ha!— dies que han seguit el cap de setmana passat fins al festival amb què acabaria el dia és una idea que només pot sortir o d’una gran ment o d’un agent del caos, benvingut va ser el bon ambient que va acompanyar i amenitzar els sempre entranyables jocs de taula a l’estany sec del Parc. D’aquests, especialment apassionant, per tens i cerebral duel intel·lectual, va ser la semifinal del quatre en ratlla on s’enfrontava Fot-li Since amb Remeros suats, en el que va suposo que va ser la versió tortosina d’un Karpov-Kasparov (lol), amb victòria per als veterans.
Després de dinar es van solapar el joc d’enginy, dominat escandalosament pel petit de ca l’Eixarch, de Se queda, i l’estirament de la corda, on hi va haver ferides, cremades, polseguera i, més importantment, sarau. Abans de res, i vist la quantitat de múscul per càpita mitjà mostrat a la prova, des del departament de salut i entreteniment de les cròniques festives volem fer una crida general a la calma de cara als menjadors de pit de pollastre a la planxa, arròs blanc i altres crims contra la gastronomia: ja esteu bé, podeu afluixar una mica i invertir temps en altres activitats, com anar al cine, de passeig, llegir, cuinar per plaer o llençar els pots de proteïna en pols. Al vostre criteri.
Amb això, tanta, tanta testosterona va donar per a un bon espectacle a la prova, sobretot a la final. Allà, la tònica del circuit d’aquest any de Guateke contra el món —o, potser millor dit, el món contra Guateke— es va escenificar en el que pot ser el tongo de les festes. Deixant de banda fets “subjectius”, com que el mocador havia creuat, suposadament, la línia a favor dels defensors del títol, o que l’escenari que tenien al darrere seu els impedia recular amb la corda, des d’aquí podem confirmar que en els instants finals, quan Tira milles ho tenia tot perdut i va treure forces d’on no n’hi havia, hi va haver mans alienes a l’equip que van agafar la corda, així com peus que van ajudar a fer tope, aguantar les envestides dels blavets i acabar guanyant. I no, no van ser mans portaleres.
Ara bé, el món no s’acaba a les proves, i és que ahir van començar formalment les festes i, amb elles, concerts, molts concerts. En una nota ampliable al bloc general de Festes, la sensació és que davant la complicadíssima decisió de triar quins grups portar, la resposta, en ple pànic, va ser: «tots!». I ja està —en bona part— bé, però el problema és que van en blocs i ordres estranys, que no s’acaben d’entendre: la setmana passada, eren 31 Fam els teloners de Balí i Pedro? I ahir, no hauria tingut una mica més de sentit que les Damas i Segarra, objectivament amb més dinamisme que els que van anar després seu, anessen just abans de la festa?
Però als penyistes això els importa ben poc, i es va contraprogramar el Tortosa Rock amb una tertúlia-refrigeri massiva al passeig de la vora del riu, que va culminar amb un èxode de carros cap al parc, al més pur estil Los autos locos. Un cop a l’esplanada de davant de l’escenari, els carros van congestionar totalment la circulació i es va formar la massa, un microclima tropical, terrible, fàcilment de deu graus per sobre de la resta de la ciutat. Sobre els carros i la massa, al final només es pot concloure que són un mal tan necessari com inevitable. Què s’ha de fer, habilitar un aparcament al lateral i que estiguem més amplets allà al mig? És utòpic i, per massa motius, inviable.
En qualsevol cas, i pendents del que ens queda per davant —que no és poc— l’Aspardenya encapçala la classificació, seguida dels Llépols i de Fot-li Since, en el que sembla ser l’establiment d’un clar i necessari relleu generacional al circuit. Fins llavors, beveu —aigua!—, dormiu i mengeu bé, que venen dies intensos. I feu bondat!