Continuen transcorrent els deu d’octubre i, un any més, ens és més fàcil comunicar que estem patint qualsevol problemàtica en l’esfera física que no pas que estem presentant, sigui quina sigui la causa i si és que podem arribar-ne a ser coneixedors, malestar emocional.
L’estigma social envers qualsevol mena del que es cregui com a desordre de la psyque continua latent, generant judicis constants i evocacions verbals irracionals sobre tot aquell que es troba en aquesta complicada lluita.
El malestar emocional i qualsevol mena de patologia mental incideixen en la vida diària de qui la pateix, fent que pugui arribar a ser un veritable caos, tot procedint com ho fa una heura sobre qualsevol classe d’arbre, sigui aquest més o menys robust, més o menys poblat, més o menys format… introduint-se fins a l’últim solc i privant-lo dels nutrients necessaris i de la llum natural.
Ens endinsem en el nostre propi món i solament observem foscor. I com de necessari és recordar la bellesa que envolta la foscor i que els dies grisos i de pluja poden ser autèntiques obres d’art, si els admirem amb els ulls que cal. Tot i la lluita diària en la qual ens autoproclamem com a perdedors, no hem de deixar d’atorgar la rellevància pertinent a totes les batalles lliurades, i tot i que allí no hi volíem ser, l’esforç propi ens ha fet adquirir aprenentatges que acabem plasmant per seguir-les.
I com de complicat gestionar l’esgotament que ens produeix el fet d’aclamar comprensió, quan ni tan sols nosaltres mateixos podem brindar un raig de llum al mateix enteniment sobre tot allò que està passant. Envaeix un sentiment d’estranyesa, si això que em passa fos quelcom comú, els recursos pertinents ho atendrien de forma prioritària, pensem, però el sistema pareix que es manté en silenci, l’entorn també i jo val més que calli, no sigui cosa que em tractin de boig/a. Podem estar cercant constantment un caliu que ni tan sols recordem quan se’ns va prendre, i ens culpem deliberadament, assegurant que som nosaltres mateixos qui ho estem engendrant, i per tant ens encasellem en l’adjectiu “culpable” sense parar una mil·lèsima de segona a recordar el dret que tenim tots els humans a la presumpció d’innocència. Escodrinyant una moixana que ens vagi desprenent gradualment de tot allò que ens està interrompent recurrentment, de la presó dels nostres pensaments, cercant l’aixopluc que ens refugiï de la tempestat, la qual pareix que no tingui cap mena de mirament ni per a nosaltres mateixos ni per tot allò o aquells que ens envolten. Duent a terme un esforç heroic, per tal de sobreviure, quan se’ns ha oblidat què és viure.
Em pregunto si ho hauria de verbalitzar, però un cop més, crec que val més que calli o em tractaran de boig/a.
Cada dia, però reclamant-ho avui com a dia de la salut mental, sàpigues que no estàs sol. Trenquem amb l’estigma, trenquem amb el judici i cridem i sol·licitem insaciablement que s’inverteixi en els recursos pertinents per obtenir una salut mental de qualitat.
