Mentxu Pérez Llorca és il·lustradora. La seua estima per l’art li ve des de menuda, des que va començar a “guanyar concursos amb dibuixos molt estranys. Jo vaig nàixer aquí, a Tortosa, després vaig anar a viure a Lleida per la faena de mon pare i vam fer cap a Olot. Allà hi havia molta tradició de dibuix i pintura. Feien una festa el dia de la Mare, en una plaça amb una figura que representa una mare amb un nadó. Ens van fer dibuixar elements de la plaça per a un concurs, vaig estar tot el matí treballant, il·lusionada, intentant fer-ho tot perfecte, amb els rotuladorets. Vaig entregar-lo i em van dir que tenia deu minuts per fer-ne un altre. Vaig veure que hi havia gent fent una sardana i, només amb llapis, els vaig dibuixar. Era menuda i no tenia perspectiva, els vaig posar aixafats al paper. Vaig guanyar amb este últim”.
Ara, Pérez viu a Tortosa en un pis replet de làmines, llibres que ha il·lustrat, retalls, esbossos i records. Ha estat autodidacta. Els seus pares, en veure que tenia interès per la pintura, van voler apuntar-la a una escola especialitzada. “Ens van recomanar que no perquè llavors t’orientaven molt cap a un tipus de pintura en concret, la paisatgística. A mi qui m’agradava era la Pilarín Bayés. Els diumenges al matí em compraven un conte de Ferrándiz. Jo tornava cap a casa i copiava tots els dibuixos. Em venia a buscar una amiga per anar a jugar i mai tenia ganes d’anar-hi, preferia quedar-me dibuixant”.
Trobar el seu propi estil no ha estat tasca fàcil. “No sabia inventar, estava acostumada a copiar. El que més me costava era inventar-me un dibuix, una història”. Li ha costat anys. Mentxu Pérez ha tingut diverses faenes, la majoria relacionades amb els llibres i la cultura, fins que va decidir que volia compaginar-les amb les seues creacions. Des de llavors que ha posat a la venda tasses personalitzades, coixins o xapes. Ha il·lustrat diversos llibres, campanyes institucionals i programes de festes i s’ha format a l’Escola per l’Art i la Cultura de Tortosa i a l’Escola de la Dona Francesca Bonmaison de Barcelona, on Ignasi Blanch va ser el seu professor.
Les obligacions del dia a dia no la dixen posar-se mans a l’obra sempre que voldria, però intenta dibuixar sovint. És el que la fa feliç, organitzar els encàrrecs que li arriben o dibuixar lliurement, sense que ningú li marque un estil o una temàtica.