“La vocació d’interiorista va sortir sense donar-me’n compte”, explica Maria José Pellicer Reverté. A casa seua, de menuda, ja movia mobles i es plantejava perquè les cases tenien una distribució preestablerta, fixa. Son pare era paleta i ella estava acostumada a parlar de mides i a veure plànols, i arribat el moment, es va apuntar a l’Escola d’Art d’Amposta. Primer a formar-se en pintura, perquè l’art és una altra de les disciplines que sempre li ha interessat, i després va canviar-se a interiorisme. Va seguir estudiant a Reus, on va fer pràctiques en un estudi, i va tornar a la Ràpita a treballar en una botiga de mobles on s’encarregava de fer plànols i distribucions. I al 2012 va aparèixer Doblespai.
La seua parella, Pere Ferré Pujol, és arquitecte tècnic, i entre els dos van veure clar que volien obrir el seu propi negoci, “un estudi menudet però on hi poguesses trobar alguna peça singular”, com ella el descriu. Donen el servei complet per a qui vulgue construir una casa de zero o fer reformes, així com totes les tasques relacionades amb l’interiorisme. Ser la seua pròpia cap li dona l’oportunitat de seguir donant ales a la visió que té, tot i que ser una dona en un món tan masculí com el de l’arquitectura o la construcció no ha estat sempre fàcil. “Poc a poc això ha anat canviant, al món de l’arquitectura també m’hi he trobat moltes dones. La manera com se’ns ha vist als interioristes també ha anat canviant, les distribucions que fem i les decisions que prenem tenen sentit. Una lleixa ha d’estar a l’altura que ha d’estar perquè sabem que després hi haurà un moble i una tele a la vora, i tot ha d’estar contemplat i pensat”.
Pellicer és una enamorada de la seua faena i de cada part del procés. Gaudix d’aixecar una casa des de zero, pensar-la, donar-hi voltes, dibuixar-la i veure com evoluciona. “El principi i el final són molt, molt bonics. El procés sempre és esgotador, apareixen dificultats, però sempre s’ha de dur fins al final. La nostra faena és que la imatge que tenen els clients al principi del que serà casa seua, arribe a fer-se. I després saps que la gent hi viu, o passes pel carrer i veus la llum dins d’aquella casa, o preguntes i et responen que hi estan molt a gust, i val molt la pena”, conclou mentre somriu.
