Marta Sans (Vaga Feminista Terres de l’Ebre)
La prohibició de l’avortament com a mitjà de control dels nostres cossos és un dels pilars de la lluita feminista al llarg de la història, i si bé en general podríem pensar que s’ha avançat, hi ha països com Malta, Polònia o Andorra, on avortar és il·legal en tots els supòsits. A Catalunya, gràcies a la lluita de les companyes dels col·lectius feministes, s’ha aconseguit fa molt poc que a regions com el Pallars i l’Alt Urgell s’acceptés l’avortament farmacològic, però, així i tot, encara s’han de desplaçar a Barcelona per una IVE (intervenció voluntària de l’embaràs) quirúrgica.
A Terres de l’Ebre, les desigualtats territorials es manifesten també en els nostres drets. En tot el territori, només tenim un ASSIR (el CAP Baix Ebre a Tortosa) comportant ja un desplaçament llarg per a dones que vinguen d’altres comarques. Allà, se’ns ofereixen les diferents opcions. La farmacològica, que és la més fàcil i barata per al sistema, ens la donen a l’ASSIR mateix, i implica que el procés el passe la dona sola a casa (molts cops dones que viuen amb els seus agressors). Si optem per la quirúrgica, se’ns derivarà a Tarragona o Barcelona a clíniques privades.
La pregunta que les dones de l’Ebre ens fem és: per què tenint dos hospitals públics de referència, com l’Hospital Verge de la Cinta a Tortosa o el comarcal a Móra d’Ebre, no podem accedir allà a l’avortament? Per què ens hem de desplaçar (comportant en molts casos més de 3 hores per arribar-hi) per accedir a un dret que és bàsic i que s’hauria de realitzar als hospitals públics?
Com ja sabem, una de les principals traves a l’avortament arreu és l’objecció de consciència (sent la més alta a l’Article 14, on les dones avorten voluntàriament sense supòsit mèdic). Evidentment, l’objecció de consciència està regulada i és un dret individual, però el problema principal és quan l’estructura de l’hospital (sovint hospitals concertats en l’Església catòlica, com ara el de Sant Pau, La Seu o Manresa) l’imposa a tot l’equip, coartant així els drets fonamentals de les dones.
Al nostre territori, tenim hospitals de l’ICS on no hi hauria d’haver esta problemàtica, i que estan preparats tècnicament per a fer-ho (ja que sí que es practiquen avortaments per causes mèdiques), però per motius que desconeixem, el dret bàsic a avortar quirúrgicament de manera voluntària no s’està garantint. És urgent deixar de privatitzar este servei en clíniques o centres concertats i incloure’l dins dels serveis de ginecologia dels nostres hospitals de gestió 100% pública. A més dels desplaçaments, també hi ha una despesa extra que ha d’assumir la dona (i molts cops és difícil fer-ho per a les que estan en situació de vulnerabilitat).
Una resposta que se’ns dona moltes vegades, és que la majoria de dones prefereixen anar a Tarragona o Barcelona, perquè així no les reconeix ningú. Això és tan trist com evident, ja que l’estigma al que la societat patriarcal ens aboca fa que la majoria de les dones que han passat per un avortament tinguen una por extrema als judicis, a la culpabilitat imposada, així com també una necessitat automàtica de buscar el secret i l’anonimat. Passar per un avortament és traumàtic, encara que sigue un avortament voluntari. El procés de culpabilització de després, juntament amb les traves territorials, econòmiques i psicològiques, no fan més que agreujar la situació. No ens hem de sorprendre en comprovar que el tabú vers l’avortament segueix més o menys igual que sempre. Quan ens diuen que potser millor marxar fora perquè a Tortosa ens podem trobar a gent coneguda, el sistema ens està obligant a sentir-nos culpables, per a sotmetre’ns, i així, la propera vegada, ens ho pensem dos vegades. La dona sempre a l’epicentre de la culpa.
Salvant les distàncies, no estem tan lluny de quan les nostres companyes havien d’anar a Londres a avortar de manera clandestina. La maternitat ha de ser desitjada i no una imposició, però les barreres vers l’avortament sempre han estat una arma molt potent del patriarcat per controlar els nostres cossos. Ens volen callades i sense conèixer els nostres drets, però el feminisme reclama urgentment la perspectiva de gènere a les institucions, a l’educació i a la formació de les professionals, per començar a trencar l’estigma vers l’avortament i la nostra sexualitat.